Els efectes de la prescripció en el dret civil de Catalunya

L’aprovació de la primera llei del Codi civil de Catalunya (Llei 29/2002, de 30 de desembre) ha renovat en profunditat el dret català de la prescripció extintiva, en dotar-lo d’un marc institucional complet. En aquest article examino com s’hi regulen alguns dels tòpics que s’acostumen a tractar com a «efectes de la prescripció»: l’extinció de les pretensions i les seves conseqüències, la compensació de deutes prescrits i la incidència de la prescripció en les garanties. En aquest darrer àmbit, analitzo l’abast i les repercussions que tindrà, en els plans substantiu i registral, el seguiment estricte del principi d’accessorietat, d’acord amb el qual l’extinció per prescripció d’una pretensió principal s’estén a les accessòries. Per al tractament d’aquests temes –que no han tingut en el nou codi la completesa i el grau de desenvolupament normatius que segurament haurien estat desitjables- he partit dels principis de certesa de les relacions jurídiques i de seguretat del tràfic que fonamenten l’institut de la prescripció i he tingut en compte la concepció jurídico-positiva de la prescripció que ha seguit el legislador català, la legislació i doctrina espanyoles sobre garanties, i algunes propostes i realitzacions normatives remarcables en el dret europeu contemporani.