El Parlament de Catalunya ha prosseguit en els darrers mesos la seva tasca febril de codificació del dret civil català amb l’aprovació de les Lleis 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer, relatiu a les persones jurídiques, i 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart, relatiu a les successions. Per a un futur imminent, s’anuncia l’entrada a la cambra legislativa del projecte de llei del llibre segon, de la persona i la família, en què es refondran el Codi de Família i les altres lleis especials de l’àmbit familiar. Completat el llibre segon del Codi Civil de Catalunya, en romandrà pendent només el sisè, relatiu a les obligacions i els contractes, encara no perfilat i sens dubte més complex, tant tècnicament com política.
El dret successori català ha experimentat amb la Llei 10/2008 una renovació profunda, que es percep sobretot en la seva regulació dels pactes successoris, les llegítimes i els drets viduals. El nou sistema de pactes successoris queda deslligat del matrimoni i permet no només instituir hereu, com fins ara, sinó també convenir qualsevol tipus d’atribucions particulars. La llibertat de pactar la successió, tanmateix, no s’obre a qualsevol interessat: el causant pot pactar amb el seu cònjuge o parella, amb els membres de la seva família extensa o fins i tot amb els seus afins, però no amb tercers. Haurem de veure si la nova regulació, un tant experimental, complirà la funció que principalment li augura el legislador, això és, instrumentar la transmissió intergeneracional de les empreses familiars. La llegítima, que a Catalunya ja és més aviat curta –una quarta part del patrimoni hereditari a repartir entre tots els fills del causant- segueix el seu lent camí cap a la desaparició. Ara, deixaran de computar-se en el seu càlcul les donacions que precedeixin en més de deu anys la mort del causant, llevat que haguessin estat efectuades als legitimaris i fossin imputables a la llegítima. Alhora, el cercle de donacions imputables s’eixampla i els causants amb fills guanyen llibertat per a la presa de llurs decisions successòries. El vidu reforça la seva posició: en la successió testada se li garanteixen drets com a mínim anàlegs als de l’ex-cònjuge després del divorci –resultat que no assegurava el dret vigent-, i en la intestada se li permet commutar l’usdefruit universal, que de vidual passa a ser vitalici, per l’usdefruit de l’habitatge més una quarta part de la resta del cabal. Per una altra part, tot adoptant una decisió controvertida, la nova llei equipara a tots els efectes successoris el cònjuge i el convivent de fet. Molts pocs ordenaments en el dret comparat han arribat tan lluny.
Malgrat una llista llarga de novetats, el llibre quart és en substància respectuós amb el dret heretat del Codi de Successions de 1991, hereu aquest de la Compilació de 1960 i dels seus antecedents. El dret català manté la seva fidelitat als rígids principis successoris romans: a la necessitat d’institució d’hereu en el testament, sota pena de nul·litat d’aquest; a la incompatibilitat entre successió testada i intestada; al caràcter irrevocable de l’institució. Hom no sap molt bé per què s’insisteix –a no ser per un desig identitari- en uns principis carregats d’excepcions i abandonats per tots els països de tradició jurídica romanista. El lligam amb el dret tradicional es percep també en el manteniment del sistema de quartes (la trebel·liànica en els fideïcomisos, la falcídia en l’herència gravada per llegats) i en la preservació de les institucions de confiança, de la facultat de designar hereu per mitjà del cònjuge o de dos parents i, sobretot, del complex aparell normatiu del fideïcomís familiar. Presa la decisió de conservar el fideïcomís, hauria estat tal vegada pertinent reflexionar sobre l’oportunitat d’emprar-lo també per complir funcions d’administració patrimonial professionalitzada, com és habitual en el món anglosaxó, però l’impuls renovador no ha arribat tan lluny.
El dret successori català ha estat històricament obra de notaris i la reforma de 2008 ha tornat a beneficiar-se en molts punts de l’imprescindible cabal d’experiència acumulada en la pràctica notarial. És llastimós, no obstant això, que aquestes experiències –valuoses, però fragmentàries i sovint molt circumstanciades- hagin desembocat una vegada més en decisions molt rellevants de política jurídica familiar i successòria sense comptar amb el contrast d’estudis empírics rigorosos sobre les pràctiques i creences successòries dels catalans, d’enquestes sobre les seves preferències, d’estudis demogràfics o d’anàlisis de les tendències predominants en els ordenaments de països propers. Però no és el moment per a lamentacions. Amb molts més encerts que desencerts, el llibre quart comporta una millora qualitativa evident del dret successori català, tant en la forma com en el fons, i només resta desitjar-li una vida llarga, qualitat ben excepcional en el dret civil català del nostre temps.
Josep Ferrer Riba