El present treball estudia la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya constituïda per les sentències de 26 de maig i de 12 de setembre de 2011. Coincideix amb la tesi d’aquestes sentències que l’aplicació de la regulació catalana en matèria de prescripció no exigeix que la institució que origina les pretensions susceptibles de prescripció estigui regulada pel dret civil català i proporciona arguments que la reforcen. En canvi, critica raonadament la tesi d’aquestes mateixes sentències segons la qual l’aplicació supletòria de les disposicions del Codi civil català, com a dret comú, solament procedeix respecte de les normes del dret propi de Catalunya. La conclusió a la qual arriba el treball és que aquestes disposicions –i, entre aquestes, les que regulen la prescripció– s’apliquen supletòriament a qualsevol llei –estatal o catalana, de dret públic o de dret privat¬– aplicable a Catalunya que precisi recórrer al dret comú per integrar o completar el seu contingut.

—

The application of the supplementary law and the regulation of prescription in the Catalan Civil Code

This paper analyses the decisions of the Catalan Supreme Court dated 26 May and 12 September 2011. The author shares the view of the Court according to which the Catalan rules on prescription apply regardless of the fact that the issue from which the claims that may be subjected to the statute of limitation may have not been regulated by the Catalan Parliament. The paper further reinforces this thesis. However, the paper is critical of the Court’s holdings when it considers that the Catalan Civil Code, as general default law, is only applicable as supplementary law for Catalan rules. The author concludes that the provisions contained in the Catalan Civil Code, including the rules on prescription, apply as supplementary law of any act, whether Spanish or Catalan and whether subjected to private or public law, that is to be enforced in Catalonia.